És un dissabte qualsevol de, per exemple, el 2006. Inauguren una exposició a L’Enrajolada. No té importància a qui o a què estigui dedicada; entre els assistents trobarem, sens falta, la figura d’una dona petita.
El seu cabell canós rematat en un serrell tipus Cleòpatra emmarca un rostre pàl·lid d’ulls ametllats sota celles rectes de llapis negre. Sempre va coqueta, amb els llavis pintats de carmí i vestida amb roba que ella mateixa confecciona o retoca. Verd amb vermell! Groc i blanc! Estampats de flors! Cada conjunt està realçat amb un extravagant collaret llarg.
De vegades parla amb treballadors del museu. Estan acostumatsa veure-la i a escoltar-la. Li agrada presumir de tenir un museu propi al seu pis però molt pocs han tingut l’oportunitat de veure’l. A la Neus, que vol i no vol mostrar-se, li resulta potser més fàcil compartir el que escriu. Les seves poesies, que presenta a concursos locals, són cants manieristes que li procuren, de vegades, petits reconeixements.
El sofriment és present en molts dels seus escrits biogràfics. La Neus Sala va patir molt al llarg de la seva vida, entre altres coses la guerra, la mort d’éssers estimats, inclòs el seu fill en estranyes circumstàncies, i diverses operacions ocasionades per accidents. Els seus diaris trasllueixen també un fort desig de rellevància personal. Va ser una dona molt activa i apassionada per tot el que tingués a veure amb la música i el ball. A més, la Neus escrivia, pintava, brodava i tenia cura de centenars de plantes.
Però el més interessant és el que es cuinava lentament i implacable entre les parets de la seva llar. No sabem com ni quan va començar la transformació. Va ser potser a la paret del rebedor, que va cobrir de bitllets de loteria emmagatzemats durant anys. Alguna cosa devia agradar-li en el resultat o en el procés perquè els murs del seu habitatge van acabar folrats amb elements seriats de tot tipus: recordatoris de comunió, mapes, segells, cartes dels reis d’Orient… Cada tram sembla merèixer un tema o tractament. La Neus deixa pocs espais en blanc. Com la majoria de creadors autodidactes que es guien per la compulsió, sembla buscarinundar el buit.
A partir de cert moment decideix també no llençar cap envàs de plàstic perquè qualsevol vulgar recipient pot ser pintat i transformat en un voluptuós gerro. Parlem de centenars de recipients als quals se’ls concedeix una segona oportunitat, més gloriosa i noble, que transcendeix la seva funcional i perible destinació. La Neus els dóna vida i els encimbella en prestatgeries per tota la casa. En aquestes creacions és on millor s’aprecia l’imaginari de la Neus, on el món femení i la natura exploten amb exuberància.
El seu univers pictòric té punts de trobada amb el d’Aloïse Corbaz, la coneguda artista outsider austríaca. L’omnipresència de la dona jove idealitzada, la sensualitat, la glòria, els colors vibrants, en particular el vermell, els ulls, les boques, les flors… Les dues haguessin volgut ser cantants de renom però el seu somni es va veure frustrat i es van lliurar a la recreació del fast en la seva obra íntima, que vola cap on elles no van poder arribar. Una obra en la qual esclaten incontrolables els desitjos. Inundant, en el cas de la Neus, cada racó de la llar. De vegades prenent la forma d’una pulsió col·leccionista com si acumulant i ordenant objectes cadascú pogués apropiar-se del món, les injustes i imprevisibles lleis del qual escapen del nostre control.
Les cares de dona i les flors emergeixen per tot arreu, no només en els envasos, sinó també en els coixins, en els mobles pintats… Fins i tot una bombeta pot ser transformada en una careta de dona jove, bella, sense defectes ni peculiaritats. Sempre la mateixa. L’atenció de la Neus es centra en els ulls i en les boques, que sovint representa solts, com a éssers independents. Els ulls i les boques són al cap i a la fi els principals intermediaris del rostre. Quan els tanquem estem amb nosaltres mateixos. Quan els obrim comencen les alegries i els problemes (el contacte amb els altres).
La boca representa la sensualitat, la comunicació, l’oralitat, el desig… i no oblidem que la boca és l’última part del cos que travessa el cant. El cant arrabassat de la Neus, que hauria volgut dedicar-se a cantar i ballar però a qui la vida va portar per un altre camí. És la boca la que demana atenció i la que lliura petons, la que enlluerna i dóna les gràcies després d’una actuació esplèndida. També és una estructura sensorial: un bebè es fica contínuament coses a la boca per saber què són. Encarna el sentit de diferència entre el que està dins i el que està fora, és una porta.
Portes. L’exposició obre una porta a l’espai íntim de la Neus. Aquest espai que, com dèiem, tant desitjava mostrar i que també va celar. En un dels seus dibuixos apareix una dona semioculta darrere la seva mà de qui veiem només un ull. Està amagant-se? Vigilant?
Avui la seva obra s’exposa en un dels museus de Martorell i ens agrada pensar en com ella hauria gaudit de veure’s per fi reconeguda com a artista. Descobrir que el seu museu íntim funciona a la fi com a tal, que mereix atenció, estudi, afecte i admiració.
És important aclarir que tot el temps estem parlant d’una casa-museu però en realitat es tracta de dues. La Neus Sala va començar primer a transformar el seu domicili de la carretera de Piera per després continuar amb el pis de l’avinguda Germans Martí que havia estat del seu germà. Potser, en el primer es va quedar sense espai i va necessitar seguir estenent el seu art pel segon.
La bellesa d’aquest projecte resideix a obrir la porta a un d’aquests universos que poden estar succeint a qualsevol casa, a qualsevol apartament, sense que ens n’adonem. Que un dia com si res s’inicien i comencen a estendre’s per tota la casa, prenent possessió de parets, mobles, sostres… I que un dia, com si mai no haguessin existit, moren acompanyant l’existència del seu devot fabricant. Senzillament deixen d’existir i amb ells un art colossal i privat, ric en imaginari i en evocacions personals.