Art brut, marginal, cru, autodidacta, pur, visionari, popular… Moltes han estat les denominacions per definir l’art outsider, que ha estat poc conegut i sobretot poc entès. Degut a la seva heterogeneïtat, l’art outsider ha estat un calaix de sastre on s’han col·locat molts conceptes relacionats amb la creació i l’expressió al marge dels convencionalismes acadèmics; la seva frontera es concreta en les manifestacions creatives de persones amb trastorn mental i/o marginades socialment.
Els artistes outsiders solen ser persones autodidactes i que no tenen formació acadèmica; expressen el seu món interior, una expressió que no pot ser d’una altra manera que veraç, genuïna, i fins i tot colpidora. L’art esdevé necessitat vital per explicar la pròpia visió del món i sobretot per manifestar el propi jo, com a missió personal i intransferible, en complicitat amb un mateix.
La producció artística outsider comparteix com a trets definitoris:
– Horror vacui
No hi ha lloc per al blanc. Els buits s’han d’omplir, els espais s’han de cobrir. Es desenvolupa amb un cert sentit orgànic, com les plantes que van creixent d’una manera no del tot ordenada. L’horror vacui es manifesta fins i tot en la necessitat d’omplir objectes amb altres objectes.
– Reciclatge i reutilització
No es llença res, tot serveix. Objectes de major o menor qualitat, bé reciclats de la quotidianeitat (envasos, clauers…) o bé trobats (una nina vella, unes fulles seques…), són reutilitzats. A través d’una poètica molt personal es transforma l’objecte original en una altra cosa. A més, el material sol intervenir-se, decorar-se.
– Repetició i/o seriació
En certa manera, la creació outsider pren forma de ritual, s’estereotipa, i es materialitza amb un cert ordre, més o menys repetitiu. Algunes obres es caracteritzen fins i tot per esdevenir seriacions pures. L’horror vacui i un concepte elaborat de simetria poden teixir la base de les repeticions, que creixen de manera natural i orgànica.
– Formació autodidacta
Malgrat no solen haver cursat estudis especialitzats, els artistes outsiders dominen les tècniques del dibuix, la perspectiva, l’equilibri de formes… La formació autodidacta, la manca de consideracions acadèmiques i la fidelitat intimista allunyen l’obra outsider de les convencions culturals predominants, precisament el que valorava J. Dubuffet per distingir l’art com a brut.
– Pulsió creativa extrema
Si partim del concepte que la creació sempre és pulsió, en l’artista outsider aquesta esdevé quasi necessitat vital. Es tracta d’una expressió instintiva sense formalismes, sense convencions de cap tipus, sense distorsions culturals. La intensa autenticitat, que el defineix en tots els sentits, fa de l’art outsider una creació pura.
Des de mitjan segle XVIII la psiquiatria va considerar la creació plàstica com un instrument d’anàlisi clínica dels pacients, i ha anat esdevenint fins a l’actualitat un recurs terapèutic. No obstant, psiquiatres com els pioners J. Haslam i C. Lombroso, P. Meunier, W. Morgenthaler, o els reconeguts H. Prinzhorn i L. Navratil, entre d’altres, van considerar que aquestes produccions eren més que una categoria diagnòstica i van iniciar la seva valoració des del punt de vista artístic i estètic. Una valoració que continuaran reivindicant a inicis del segle XX les vanguardes europees protagonitzades per artistes com Ernst, Klee o els surrealistes, qui posaran també en valor l’art dels nens o dels pobles primitius.
L’artista Jean Dubuffet l’any 1945 va concebre el terme “art brut” per singularitzar la producció artística de persones amb transtorn mental apartada de les convencions culturals prevalents. Una de les màximes autoritats en la matèria, l’historiador Roger Cardinal l’any 1972 proposa el terme “outsider art”, que és el més ampli, el que abarca més matisos i el més divulgat arreu. Lyle Rexer, un altre reconegut especialista, planteja considerar aquestes creacions sense el qualificatiu outsider i definir-es com a art sense etiquetes.
L’obra outsider solia estar fora dels circuits professionals i comercials de l’art, però aquest aspecte ha anat canviant en els darrers anys. Cada cop és més gran i més internacional el reconeixement a la producció outsider. Prova d’això és la pionera exposició itinerant mixta “Visiones paralelas. Artistas modernos y arte marginal” (Los Ángeles 1992-Madrid 1993), o també “Mundos interiores al descubierto” (coproduïda a Madrid, Londres i Dublín el 2006). Cada cop són més les col·leccions, les fires i els mercats artístics especialitzats arreu, no només al món occidental. Bon exemple de com s’han anat diluint les fronteres entre l’art outsider i l’art convencional, va ser la 55a Biennal de Venècia (2013), que va dedicar el seu Palazzo Enciclopedico a artistes outsiders.